El meu amic té càncer: com l’ajudo

Aquest blog tancarà el 10 de març de 2016. Els continguts s’estan traslladant a la seva nova direcció (veure més avall). M’agradarà que t’hi subscriguis per rebre totes les entrades, informació sobre el nou portal i ofertes i promocions exclusives.

 

Este blog cerrará el 10 de Marzo de 2016. Los contenidos se están trasladando a su nueva dirección (ver más abajo). Me gustará que te suscribas para recibir todas las entradas, información sobre el nuevo portal y ofertas y promociones exclusivas.

http://www.psicologiaencancer.com

 

Quan un amic o amiga ens diu que té càncer podem tenir alguns dubtes sobre com ajudar-lo: li he de parlar del tema? És millor evitar-lo? Com ho faig? La resposta dependrà de molts factors: del tipus de relació que tingueu (hi ha molts tipus d’amics), de l’edat, de si una situació semblant ja s’ha produït altres vegades, etc. A més a més la pregunta “Com l’ajudo?” pot tenir diverses respostes segons el punt de vista.

Què podem fer per ajudar-lo

El càncer és una malaltia que evoluciona en fases: diagnòstic, tractament i recuperació; de vegades, recaiguda amb nova recuperació i, també de vegades, final de vida i mort. Cada una d’aquestes fases té les seves reaccions, i les persones les afronten de manera diferent.

En primer lloc cal estar atent a aquestes reaccions i recordar que, d’entrada, totes es poden considerar “normals”: la ràbia, la tristesa, la desesperança, la por, la negació a acceptar-ho i fins i tot el riure. Algunes persones necessiten temps abans d’entendre què els està passant, i riure els ajuda a agafar distància amb la realitat mentre l’assumeixen. A més a més aquestes reaccions es poden presentar barrejades entre elles, i ser molt canviants.

Considerar aquestes reaccions “normals” és fonamental perquè la persona se senti compresa: voler-li donar esperança dient-li que “tot anirà bé” (quan realment no ho sabem) o que “has de ser fort/a perquè els teus fills no s’enfonsin” pot fer que pensi que no l’entenem, o que restem importància al seu patiment.

No oblidem que el càncer és una malaltia greu, que provoca canvis vitals, de prioritats i de rutines molt importants a la persona que el pateix i al seu entorn. Si a més a més li demanem que reprimeixi els seus sentiments per no mostrar-se dèbil davant dels altres, li estem augmentant la càrrega que ha de suportar.

Davant del dubte de què podem fer per ell/a, el més útil és preguntar-li-ho. Millor no donar res per suposat perquè, com ja hem dit, els sentiments i les prioritats canvien. Pot haver-hi moments en que necessiti que l’acompanyem a una visita mèdica, o que estiguem amb els fills o els néts mentre descansa una estona, o anar a passejar… o quedar-se sol/a. Preguntem-li directament si es vol quedar sol/a, i que sàpiga que acceptarem qualsevol resposta. No és que rebutgi la nostra companyia: és que en aquell moment és la millor manera d’ajudar-lo que tenim.

Què li podem dir i què no li hauríem de dir

Sobre els temes de conversa, també els hi podem preguntar: és possible que necessiti parlar del càncer i el seu tractament i que no sàpiga com fer-ho perquè tothom evita el tema, o al contrari: que tothom li pregunti per això i necessiti parlar una estona de qualsevol cosa que no hi tingui res a veure. Al final, el que més agraeixen les persones malaltes és la companyia.

A la majoria de pacients de càncer la preocupació per la mort, en menor o major mesura, és present (almenys fins que l’oncòleg diu que està segur que la persona es curarà). És possible que en algun moment la persona vulgui parlar de la mort, en part perquè la majoria del seu entorn intenten evitar el tema. De nou convé recordar la importància de no desviar l’atenció, si aquesta és la seva preocupació en aquest moment.

També és recomanable intentar no comparar la seva situació amb la d’una altra persona, tant si es va curar com si va morir. Cada persona és única, i té una malaltia i una manera de viure-la que no té ningú més. Les comparacions no són útils.

Evidentment també podem expressar-li a la persona que té càncer les nostres pors i els nostres dubtes: que vulguem mantenir l’enteresa per ajudar-la no vol dir que la situació no ens afecti. Podem plorar o podem preguntar. Si ho fem des de la preocupació, i no en forma de curiositat morbosa, serà ben acollit per part seva.

Diferenciar entre ajudar-lo a ell/a o ajudar-nos a nosaltres mateixos

Totes les emocions tenen una finalitat. Quan algú ens dóna una mala notícia, o plora en presència nostra, ens fa sentir tristos -és el que es coneix amb el nom d’empatia-. Aquesta és la finalitat: si ens sentim tristos ens commourem i li oferirem la nostra ajuda.

Fins a un cert punt l’ajudarem perquè si l’altre deixa de sentir-se trist, també nosaltres ens sentirem millor. No és que sigui una actitud egoïsta: és que estem programats genèticament perquè sigui així. La natura ha procurat diferents mecanismes perquè els sers vius ens ajudem entre nosaltres, com a mesura per mantenir les espècies.

Però si no hi posem límits ens pot passar que vulguem calmar la tristesa de l’altra persona massa ràpid, amb fórmules que, en realitat, ens ajuden a nosaltres mateixos. És el que dèiem unes línies més amunt sobre el treure importància al patiment. Així, és important intentar que la prioritat de calmar-nos a nosaltres mateixos no passi per davant de l’atenció i la comprensió que mereix l’altra persona.

El suport social s’ha demostrat moltes vegades com un aspecte clau per ajudar a passar per l’experiència d’un càncer: al suport dels amics s’hi suma el de la família i, quan és necessari, el dels professionals de la Psicooncologia.